Notícies

Estudiar fent deures

Una conversa habitual entre professor i alumne:

—Ja treballes prou, a casa? Què fas, quan tornes de l’escola?
(Aclarim, abans de la seva intervenció, que és el cas excepcional d’un alumne que no fa extraescolars, i doncs, compta amb un marge d’entre dues i tres hores abans de sopar.)
—Arribo, bereno, miro una estona la tele o escolto música o miro el whatsapp o el facebook o el twitter (només una d’aquestes coses, eh?) —aquí fa una rialleta entre innocentota i maliciosa—, faig els deures i després estudio.

Podríem parlar del tema de la quantitat i la qualitat de la feina que pot fer la mainada a casa una tarda qualsevol entre setmana, i potser ho farem un altre dia. Avui preferim centrar-nos en l’eterna dicotomia fer deures / estudiar.

Els deures es poden presentar en formes ben diverses, perquè no tot és “fer els exercicis tal i tal de la pàgina qual”, sinó que també poden consistir a fer un resum, o un esquema, un dibuix, una recerca d’informació... Però per fer còmoda la reflexió, ens agafem al tòpic dels exercicis de la lliçó.

Estem a inicis de novembre, per tant han passat els primers parcials, i no hi haurà exàmens globals fins d’aquí a dues o tres setmanes. Avui s’ha treballat la unitat 3 de socials, pàgines 52 a la 56. S’ha posat com a deures els exercicis 3, 5, 6, 7, 11 i 12 de la pàgina 57. A la tarda, a casa, després de la cerimònia d’aterratge, ens asseiem a l’escriptori, mirem l’agenda, busquem la pàgina dels exercicis. De forma mecànica n’anem copiant els enunciats, després localitzem la resposta a la pàgina corresponent del llibre (si no és que decidim resoldre-la espontàniament) i la copiem. Repetim l’operació sis vegades. Feina feta.

Fets d’aquesta manera, els deures no tenen cap sentit. Fer deures és una estratègia d’estudi. El professor posa deures per assegurar-se que l’alumne elabora la informació continguda en el llibre (i en les seves explicacions, que sovint amplien –i de vegades esmenen– aquesta informació) mitjançant unes activitats que l’obliguen a anar més enllà del mer treball memorístic. En l’exemple que proposem, el procés correcte (l’únic realment vàlid) seria el que segueix:

  • Rellegir (probablement ja s’ha fet a classe) les pàgines 52 a la 56, tot subratllant o elaborant-ne un resum, si s’escau.
  • Fer els exercicis sense consultar les pàgines anteriors.
  • Revisar els exercicis confrontant les respostes, ara sí, amb la lliçó que s’està treballant.


Cal dir, també, que el procés de fer deures comprèn també un abans d’aquests tres punts (cal haver anotat correctament quins són els exercicis a fer i en quina data es demanaran a classe o s’hauran de lliurar al professor) i, per descomptat, un després (cal tenir-los a punt quan es demanin i quan es corregeixin a classe, si és el cas, o cal lliurar-los puntualment). “Ho he fet, però m’ho he deixat a l’escriptori” equival en tots els casos a “no ho he fet”, perquè el propòsit pedagògic dels deures té, per damunt de tots, l’objectiu de convertir l’alumne en una persona responsable, capaç de gestionar el seu temps, de treballar de forma autònoma i de complir amb uns terminis fixats.

Quan siguin adults es trobaran que l’única exigència realment efectiva és la del qui sap ser autoexigent. Posar-los deures és una manera (una més) d’anar-los ensenyant a ser-ne cada cop més.