Notícies

Contra les emoticones

La tècnica ens ofereix recursos meravellosos que ens permeten d’emmagatzemar, acumular, organitzar i transmetre amb poc esforç grans quantitats d’informació. Però hem de procurar que pel camí no se’ns perdin les habilitats bàsiques que ens fan verament humans: parlar (enraonar), i doncs, escriure. D’utilitzar abreviatures convencionals en ocasions comptades, subjectes a una certa normativa, hem passat a improvisar-les compulsivament sempre que escrivim a través de serveis de missatgeria instantània, i d’aquí hem passat a suplir l’explicació del nostre estat d’ànim per una combinació de punts, comes i guionets. I darrerament, ni això, perquè hi ha la possibilitat de fer servir tota una col·lecció d’«enganxines» digitals, algunes de les quals animades i tot, amb totes les formes i coloraines imaginables.

Aquests darrers dies, els nostres alumnes de 4t d’ESO han estat fent les proves de competències bàsiques. Un dels exercicis que han de realitzar en les proves de llengua (catalana, castellana i anglesa) és el d’expressió escrita. En un espai entre 10 i 15 línies han de desenvolupar un tema, atenent tant la correcció gramatical (ortografia, morfologia, sintaxi) com la riquesa lèxica i, sobretot, els tres puntals de qualsevol producció escrita: adequació, coherència i cohesió.

Ara no entrarem pas en consideracions teòriques sobre els elements que ajuden a «vestir» un text com cal, però sí que ens sembla interessant d’adduir un parell de consideracions sobre la distorsió que està patint, de ja fa uns quants anys, l’ús quotidià de la llengua escrita, especialment (però no només) en la gent jove.

Pot haver-hi molt a dir sobre la influència nefasta dels mitjans de comunicació i la xarxa sobre els usos socials de la nostra mainada –anàvem a dir adolescents, però cada cop és més freqüent de trobar nens i nenes de deu, nou, vuit anys manipulant el seu propi telèfon mòbil i fent-hi fotos per pujar-les al seu mur de Facebook. Avui optem per fixar-nos en un detall aparentment insignificant: l’ús i abús de les emoticones, un símptoma clar de la minva progressiva que tots, sobretot els nostres petits, patim respecte de la nostra condició d’animals socials i lingüístics –racionals, en definitiva.

Si bé l’ús de combinacions de signes tipogràfics per suplir el llenguatge corporal i expressar emocions sense necessitat de contacte visual es remunta a mitjans del segle XIX, no va ser fins als primers 80 que es va començar a estendre l’ús de dues emoticones elementals – :-) i :-( , que després anirien generant variants– en àmbits inicialment reduïts. L’esclat de la telefonia mòbil no va fer sinó apropiar-se’n de forma ben natural: el propòsit del Short Message Service s’hi havia d’acomodar per força.

Facebook, Twitter, Whatsapp i altres xarxes i serveis de missatgeria d’aquests que es volen anomenar «socials» (?) han elevat l’ús i la popularitat de les emoticones fins a un grau que ja les fa indissociables del codi compartit en la comunitat virtual. Un codi que té com a consigna principal la immediatesa, la velocitat, l’estalvi, per no dir la impaciència i el desig de cremar etapes sense ni tan sols haver-les vist passar.

En els primers anys del mòbil, els nostres joves jugaven a veure qui era el més ràpid a teclejar i enviar un SMS (a cada pip-pip et venien ganes de demanar-los si ja sabien què els costava, als seus pares, cada missatge). Actualment, tot i que les tarifes planes els donen la falsa sensació que els missatges, llargs o curts, són gratuïts, el repte consisteix encara a escriure el màxim d’informació en el mínim espai. Els nois i noies no semblen adonar-se del mal que pot arribar a fer, més que el costum d’escriure missatges menjant-se sistemàticament la majoria de vocals (accents, ni un, és clar!) i les consonants «prescindibles», el fet d’assumir com a normal una manera d’escriure que ignora sistemàticament les normes.

Adquirir adequació, coherència, cohesió i correcció gramatical en les produccions escrites depèn més de l’assentament d’uns hàbits sòlids, practicats amb constància i assiduïtat, que no pas d’unes hores diàries de classe, més una o dues de deures, en què la majoria de situacions comunicatives són impostades. La balança de les produccions escrites d’una bona part del jovent es decanta cada cop més –quantitativament i qualitativa– de la banda dels missatges limitats pel vertigen d’aquest món de botons reals o virtuals, constrets per la necessitat de comunicar-nos ja, immediatament, amb el veí de dos carrers més avall o amb el company al costat de qui sec cada matí a través de pantalles, expressant les nostres emocions, no amb paraules ni gestos ni mirades ni cap mena de contacte afectiu, sinó amb jeroglífics, perquè l’interlocutor, simplement, no hi és. Alguna cosa hi estem perdent...