Notícies

Càstig i responsabilitat (1)

El fet educatiu, tant a casa com a l’escola, té forts lligams amb la disciplina i l’autoritat, exigida l’una i exercida l’altra per pares i professors (els soferts adults) i concedides ambdues pel fill, per l’alumne. Quan el nen opta per seguir els dictats de la disciplina, l’autoritat pot relaxar-se fins al punt que sembla desaparèixer.

Però malauradament no sempre és així. Els adults ens veiem abocats sovint a la necessitat ineludible d’aplicar alguna mena de càstig als nens. Dos conceptes a valorar, d’entrada:

  • Necessitat? El càstig només té sentit si persegueix un objectiu plausible que el faci verament necessari. És a dir, que el càstig no ha de ser només conseqüència d’una mala acció, sinó que sobretot ha de ser causa d’una modificació de conducta que preexisteix com a objectiu desitjable i fonamental. Un exemple ben simple: si decidim castigar el nen perquè no ha ajudat a parar taula ho fem no tan sols perquè ha faltat al seu deure, sinó principalment perquè s’adoni que complir el deure és important, que la seva col·laboració en les tasques domèstiques és essencial.
  • Ineludible? El càstig només té sentit si abans s’han esgotat totes les alternatives possibles, al capdamunt de les quals han de brillar el raonament i el diàleg. Partim del supòsit que qui aplica el càstig sabrà adequar qualsevol de les vies suggerides a l’edat i la maduresa del nen l’actitud del qual vol contribuir a millorar o esmenar.

Només castiguem, doncs, si el càstig ha de tenir alguna conseqüència positiva i si ja s’han esgotat totes les altres vies que conduïen a aquesta mateixa conseqüència. El càstig que no satisfà aquests principis no farà sinó debilitar la nostra autoritat i restar valor a la disciplina com a puntal de l’educació.